Objectiu: l'apartheid lingüístic?

La consellera d’Ensenyament de la Generalitat, Irene Rigau, ha posat aquesta setmana una altra vegada sobre la taula la necessitat que les llengües cooficials de l’estat que no són el castellà es coneguin a les escoles espanyoles. És evident que no s’està demanant que sigui aprendre un domini com el que es pot exigir de l’anglès. El que estem parlant és de donar a conèixer la realitat als ciutadans del demà, de que espanya no és el país uniforme i unicultural que ha volgut fer vendre el nacionalisme espanyol al llarg de la història i que avui es troba en plena ofensiva. Fer-ho amb naturalitat, que allò diferent no és dolent, que no és ni millor ni pitjor. Fer entendre que aquí no es parla català per anar contra ningú ni contra cap altra llengua. Per això és bàsica l’escola, per capgirar segles de mentalitat jacobina, la gran assignatura pendent de la transició democràtica.

32 anys després de l’aprovació de la constitució, hem avançat en molts terrenys però molt poc en el reconeixement i sobretot el respecte del fet plurilingüístic espanyol. Del que s’hauria d’entendre com una riquesa se n’ha fet un problema cabdal que està masegant la cohesió de l’estat. La proposta de Rigau és més necessària que mai i que ja s’ha perdut prou temps. Quan un nen d’Extremadura, la Rioja o Múrcia, tingui una assignatura que li ensenyi que a l’estat on viu hi ha territoris que parlen llengües que no són la seva gràcies a la riquesa cultural d’Espanya i la llarga història de les nacions que l’integren, quan aquest nen en pugui pronunciar quatre paraules, aquest nen serà després un noi i un home que entendrà en quin país real viu. Res més.

Dit això, em sembla que coincidirem en que no hi ha massa motius per a l’optimisme quan veiem la polsera que aixeca que es pugui parlar català, basc o gallec al Senat, la Cambra territorial segons la Constitució. Ni allà. El nacionalisme espanyol, de dretes o d’esquerres és igual, no ho pot aguantar, és impossible. Sap que el moll de l’ós de la cultura catalana, del nostre ser com a poble, és la llengua. És el nostre principal signe d’identitat i és el que posa més nerviós a l’integrisme espanyol, que intenta eliminar-lo des de 1714 (per no dir abans) sense èxit.

Des de la mort del dictador, passant per la transició i fins arribar al dia d’avui, a Catalunya no hi ha cap conflicte lingüístic. N’hi ha que volen fer veure que hi és, fins i tot intenten provocar-lo de forma artificial però no se n’han sortit mai. Els rebenta que els nens surtin de les escoles catalanes amb el mateix coneixement del castellà que els nens castellans o andalusos, malgrat la immersió lingüística, el gran objectiu a batre encara que l’alternativa sigui l’apartheid lingüístic i el preu a pagar, el trencament de la convivència. Que trist, tot plegat.

Cal una llei de vaga sense complexes

Acabin fent vaga o no, els treballadors d'Aena han escopit sobre la imatge turística de l'estat espanyol amb el seu anunci de vaga. Ja podem anar fent campanyes de promoció administracions i particulars si quatre irresponsables són capaços de carregar-se un sector estratègic bàsic per a la nostra economia. Amb el menjar no s'hauria de poder jugar, ni tampoc amb la feina dels milers de persones que viuen -o sobreviuen- gràcies al turisme, un dels pocs sectors capaços a dia d’avui de generar ocupació. Tenen dret els treballadors d’Aena a la vaga? I tant. Ara bé, preguntem-ho diferent: tenen dret a anunciar una vaga quan encara no han ni començat a negociar amb l’empresa? Doncs no, no n’haurien de tenir. Així de clar.

Si una llei hi ha pendent al país des del 78 és la llei de vaga. Ningú no s’ha atrevit, ni UCD, ni PSOE ni PP. Mentrestant, campi qui pugui amb els sindicats dominant la situació. Uns sindicats per cert, que s’ho haurien de fer mirar. Quan els controladors es van carregar el Pont de la Puríssima, es va dir que el seu sindicat no era un sindicat amb una visió general de país sinó un sindicat de privilegiats. No es poden comparar les actuacions ni les legalitats de les dues situacions però els efectes poden ser molt similars sobre el sector, amb la diferència que ara la vaga la convoquen Comissions i UGT. Ja veiem la visió general del tema que tenen: carregar-se milers de llocs de treball en el sector turístic per començar a negociar amb una empresa que, d’entrada, ha dit que respectarà tots els llocs de treball encara que es privatitzi parcialment. Perquè, anem al fons, aquí no es tracta de salvaguardar drets o llocs de treball, aquí el que es tracta és de salvaguardar privilegis, per això el que es busca és que Aena no es privatitzi. Es vol que continuï sent de l’estat i tothom continuï vivint igual de bé hi hagi guanys o pèrdues, hi hagi productivitat o no. Aquests dies escoltava un dirigent sindical d’Aena dir que estaven preocupats pel seu lloc de treball. A Catalunya sol, més de sis-centes mil persones no en tenen, de lloc de treball i moltes comptaven tenir-ne a partir de Setmana Santa gràcies al turisme. Per a molts ja no serà possible.

Dit això, aquí hi ha un segon debat pendent: si el dret a vaga de certs serveis públics essencials ha de ser universal i il•limitat. És a dir, si la Seat fa vaga perjudica a la Seat i màxim als proveïdors que en viuen, però no a la generalitat de ciutadans; si Aena, fa vaga perjudica a desenes de milers de persones que res tenen a veure amb l’empresa. La normativa actual en certa manera ja ho tracta establint els anomenats serveis mínims que, tot sigui dit, s’incompleixen de forma reiterada pels sindicats i no passa res. Personalment, de la mateixa manera que no es permet fer vaga a la policia, per exemple, penso que hi ha sectors de serveis bàsics que haurien de tenir aquest dret no anul•lat però sí limitat.

En resum, cal una llei de vaga d'una punyetera vegada sense complexes que impedeixi que els problemes d'uns quants treballadors es carreguin un país. O sigui, que en segons quins sectors i segons quines èpoques, potser han de prevaldre altres drets que només el dret de vaga d'uns pocs. El problema de fons però, continua sent que massa gent encara no és conscient de la gravetat i estructuralitat de la crisi que patim, que no són quatre dies ni quatre anys, i que no s’arreglarà amb més totxo. S’ha acabat el miracle del totxo i a mig termini tampoc no hi ha alternativa. Per tant, la cosa va per llarg i tots plegats n’hem de ser ben conscients especialment els que tenen un lloc de teball, un bé que cada dia serà més preuat.

Zapatero, el millor aliat de Rajoy

Zapatero vol que Rajoy faci majoria absoluta i ja no sap què més fer per aconseguir-ho. No hi veig cap més explicació. La gestió de la crisi els darrers anys ha estat un grotesc espectacle d’improvització darrera improvització, d’ara cap aquí ara cap allà, fins arribar a les portes de la intervenció econòmica per part de la Unió Europea. Un polític mínimament acceptable hauria après alguna cosa però aquest no, Zapatero és diferent. Hem d’estalviar energia i tornem a improvitzar. Que si rebaixem la velocitat dels cotxes sense cap estudi que ho avali, que si canviem els fanals de les carreteres per després dir les bombetes i segurament acabar en res perquè no hi ha pagano, que si rebaixem els bitllets de Renfe però que paguin els demés, etc, etc, etc.

Aquest “que paguin els demés” ha estat una constant des de l’arribada del PSOE a la Moncloa, més finets que els del PP, però igual de nocius per l’autogovern català. La llei de la dependència n’ha estat potser l’exemple més gravós, tot i que va comptar amb la complicitat del tripartit, que no només va votar a favor d’una llei antiestatutària de cap a peus sinó que va titllar de deslleials amb els necessitats els que com CiU, no van combregar amb rodes de molí. Ja hem vist els resultats: la gent dependent morint-se abans de poder cobrar cap ajut, la Generalitat pagant pels descosits i a Madrid xiulant cap una altra banda.

Quan un ha perdut la carta de navegar el que ha de fer és anar cap a casa i donar el relleu. No es poden donar solucions al problema en el moment en que un ja forma part essencial d’aquest problema i aquest és el cas de Zapatero. L’únic oxigen que té l’actual líder del PSOE és que el seu adversari està encara pitjor valorat que ell. Rajoy és també una excepció a l’Europa democràtica: no trobaríem en cap altre país del nostre entorn una situació com la que tenim aquí, en que el president del govern no tingui ja cap credibilitat, la intenció de vot de l’oposició estigui deu punts per sobre del partit governant i, en canvi, el cap de l’oposició estigui per sota en valoració. Si Zapatero aguanta, a dia d’avui, és bàsicament perquè té Rajoy a davant, amb qualsevol altra contrincant ja seria història. I si aquesta feblesa de Zapatero perjudica l’economia i la recuperació per la manca de confiança que genera a tots nivell el seu lideratge, també està perjudicant l’estat autonòmic.

En plena crisi, n’hi ha que aprofiten per fer creure que bona part del problema econòmic del país el provoquen les autonomies i, no sé per què, quan a l’Espanya de la boina es parla d’autonomies sempre tenen la foto fixa de Catalunya al cap. Aquesta setmana l’oblidable Vidal-Quadras hi ha aprofundit demanant al PP que reconsideri la forma d’estat que recull la Constitució. Es veu que per segons què la Constitució és més intocable que una verge vestal però per segons què es pot porquejar sense problemes i, afegiria, sense escrúpols ni decència política. En recordar els 30 anys del 23F sembla que alguns s’hagin afaitat el bigoti i amagat el tricorni però continuïn remenant el mateix caliu ideològic que va comportar la Loapa i va imposar unes barreres mentals que abans d’aquesta data eren molt més difuses. Mireu si eren difuses que el 1978 es pot votar una Constitució que parla de regions i nacionalitats, que fa aquesta distinció, una cosa que seria impossible de votar avui.

Això sol, aquesta veritat sola, ja hauria de ser un motiu de reflexió profunda però crec que, malauradament, la visceralitat s’imposa, una vegada més, a la reflexió.