L'hora de la veritat
Seria impensable en qualsevol altre país del nostre entorn en que fos possible que un tribunal caducat i descaradament partidista gosés retallar una llei fonamental refrendada pel poble. Em sembla que amb aquesta afirmació, queda clar en quina mena de debat ens trobem entorn a la sentència de l’estatut. Una xarlotada de sentència que canvia les regles del joc establertes l’any 1978 i refermades per la jurisprudència constitucional al llarg de més de 30 anys. Ara ens trobem en el moment de definir si cal resituar aquestes regles del joc o si, per contra, cal anar directament a un canvi de terreny de joc. Primer però, és fonamental una demostració clara de que amb la dignitat de Catalunya, amb la dignitat d’un poble, d’una nació, no s’hi juga. Per això és tant important una massiva manifestació demà a Barcelona, per enviar un missatge clar i entenedor a l’estat espanyol.
És una vergonya que durant tota la setmana el tema d’actualitat no hagi estat com fer un èxit la mobilització sinó si al Sr. Montilla li agrada o no el lema. És una vergonya també que el president de Catalunya no pugui assumir “Som una nació: nosaltres decidim”. És una vergonya però no és una sorpresa. Només cal recordar que el primer que va retallar l’estatut a Madrid va ser el llavors ministre d’Indústria recollint les esmenes rebutjades pel Parlament. Quan un predica el que no creu, tard o d’hora se li veu el plumero. És el que li passa a aquest personatge. Almenys la seva companya Chacón ha estat més sincera i farà el que bona part del PSC: no anar a la manifestació de dissabte. Que es pot esperar d’una gent que tornaria a votar Zapatero? I que es pot esperar d’un partit amb 25 diputats a Madrid i que amb la que està caient des de fa temps no ha votat ni una sola vegada diferent del PSOE per defensar els interessos de Catalunya? Què es pot esperar d’un partit que vota a favor de propostes al Parlament i després vota en contra de la mateixa proposta a Madrid? Qui pot confiar encara en el PSC dels Montilla, de Madre, Ferran, Chacón, Corbacho o Zaragoza?
Tornant a la sentència, segons quin sigui el seu redactat definitiu pot ser un autèntic cop d’estat antiautonòmic. Si ens regim pel tuf del que fins ara coneixem, la sentència suposa un punt final. Ho deia també Zapatero declarant solemnement tancat el desenvolupament autonòmic, fidel transmissor dels jutges sentenciadors del Constitucional, recordem que proposats pel PSOE, presidenta inclosa. S’han posat tanques i alambrades amb punxons al que fins ara era un camp obert, amb limitacions evidentment, però obert. La gràcia de la Constitució del 78 era la seva interpretabilitat per dir-ho d’alguna manera, les possibilitats interpretatives que oferia i que havia tingut una coherència al llarg dels anys. Per aquest motiu es va poder avançar en autogovern, contemplar la immersió lingüística, disposar de policia pròpia i tantes altres coses. Això s’ha acabat.
Després de 30 anys voltant, hem arribat al punt de sortida: l’Espanya única, única nació, única llengua, única cultura, única sobirania. La resta queda reduït a purs folclorismes. Dit d’una altra manera, la constatació de que una Espanya plurinacional ni és possible avui ni ho serà en el futur. Aquesta sentència és un punt i final, un “fins aquí hem arribat”. Aquesta és l’Espanya moderna i de futur que ens ofereixen PP i PSOE, còmplices de la sentència. Com encaixa aquí una Catalunya que no té com objectiu aquest estatut sinó que només el veu com un pas més? No crec que hi pugui encaixar. Ho diu algú que mai ha estat independentista però que, com molt altra gent, s’haurà de replantejar molts conceptes, i conceptes de gruix, de cares al futur immediat. No se’ns pot escopir a la cara, no se’ns pot humiliar i encara haver de donar les gràcies.
Catalunya és una nació i no hem de demanar permís a ningú per ser-ho, ni ningú ens ha de reconèixer en una sentència perquè no som una colònia encara que alguns s’ho pensin. Encarem una etapa d’incerteses, que tampoc és cap novetat, la història de Catalunya n’està farcida d’aquests moments. Cal un catalanisme unit en l’actuació (pensem que la nostra divisió els ha fet sempre forts a ells) però també –i serà difícil- en els objectius. Aquesta etapa que s’obre no permetrà ni tacticismes ni mitges tintes, serà de caixa o faixa i l’haurem d’afrontar sense complexes, sense cap ni un, menys encara tenint en compte que la caixa dels trons l’han oberta ells, no nosaltres.
És una vergonya que durant tota la setmana el tema d’actualitat no hagi estat com fer un èxit la mobilització sinó si al Sr. Montilla li agrada o no el lema. És una vergonya també que el president de Catalunya no pugui assumir “Som una nació: nosaltres decidim”. És una vergonya però no és una sorpresa. Només cal recordar que el primer que va retallar l’estatut a Madrid va ser el llavors ministre d’Indústria recollint les esmenes rebutjades pel Parlament. Quan un predica el que no creu, tard o d’hora se li veu el plumero. És el que li passa a aquest personatge. Almenys la seva companya Chacón ha estat més sincera i farà el que bona part del PSC: no anar a la manifestació de dissabte. Que es pot esperar d’una gent que tornaria a votar Zapatero? I que es pot esperar d’un partit amb 25 diputats a Madrid i que amb la que està caient des de fa temps no ha votat ni una sola vegada diferent del PSOE per defensar els interessos de Catalunya? Què es pot esperar d’un partit que vota a favor de propostes al Parlament i després vota en contra de la mateixa proposta a Madrid? Qui pot confiar encara en el PSC dels Montilla, de Madre, Ferran, Chacón, Corbacho o Zaragoza?
Tornant a la sentència, segons quin sigui el seu redactat definitiu pot ser un autèntic cop d’estat antiautonòmic. Si ens regim pel tuf del que fins ara coneixem, la sentència suposa un punt final. Ho deia també Zapatero declarant solemnement tancat el desenvolupament autonòmic, fidel transmissor dels jutges sentenciadors del Constitucional, recordem que proposats pel PSOE, presidenta inclosa. S’han posat tanques i alambrades amb punxons al que fins ara era un camp obert, amb limitacions evidentment, però obert. La gràcia de la Constitució del 78 era la seva interpretabilitat per dir-ho d’alguna manera, les possibilitats interpretatives que oferia i que havia tingut una coherència al llarg dels anys. Per aquest motiu es va poder avançar en autogovern, contemplar la immersió lingüística, disposar de policia pròpia i tantes altres coses. Això s’ha acabat.
Després de 30 anys voltant, hem arribat al punt de sortida: l’Espanya única, única nació, única llengua, única cultura, única sobirania. La resta queda reduït a purs folclorismes. Dit d’una altra manera, la constatació de que una Espanya plurinacional ni és possible avui ni ho serà en el futur. Aquesta sentència és un punt i final, un “fins aquí hem arribat”. Aquesta és l’Espanya moderna i de futur que ens ofereixen PP i PSOE, còmplices de la sentència. Com encaixa aquí una Catalunya que no té com objectiu aquest estatut sinó que només el veu com un pas més? No crec que hi pugui encaixar. Ho diu algú que mai ha estat independentista però que, com molt altra gent, s’haurà de replantejar molts conceptes, i conceptes de gruix, de cares al futur immediat. No se’ns pot escopir a la cara, no se’ns pot humiliar i encara haver de donar les gràcies.
Catalunya és una nació i no hem de demanar permís a ningú per ser-ho, ni ningú ens ha de reconèixer en una sentència perquè no som una colònia encara que alguns s’ho pensin. Encarem una etapa d’incerteses, que tampoc és cap novetat, la història de Catalunya n’està farcida d’aquests moments. Cal un catalanisme unit en l’actuació (pensem que la nostra divisió els ha fet sempre forts a ells) però també –i serà difícil- en els objectius. Aquesta etapa que s’obre no permetrà ni tacticismes ni mitges tintes, serà de caixa o faixa i l’haurem d’afrontar sense complexes, sense cap ni un, menys encara tenint en compte que la caixa dels trons l’han oberta ells, no nosaltres.
enviat per Xavier Dilmé i Vert a la/es
11:10
