Vacances de Nadal? Sí, gràcies

Amb els reptes que té plantejats el món de l’ensenyament a dia d’avui, i els problemes que pateix, hauríem de pensar que el Consell Escolar de Catalunya té molta feina. Doncs sembla que no, perquè té temps per perdre fent propostes com les de canviar el nom de les vacances de Setmana Santa i de Nadal. Proposen els nous noms de vacances de primavera i vacances d’hivern. Sortosament, i cal aplaudir-ho, el conseller Maragall ha rebutjat aquesta petició del Consell Escolar i cal aplaudir-lo. La cosa és tant ridícula que faria riure si no fos per la càrrega ideològica que amaga, que no té res d’innocent. Es tracta senzillament de carregar-se la nostra tradició cultural, les nostres arrels, sota l’excusa d’una laïcitat tan radical i extremista com mal entesa, per no dir estúpida.

Quan un vol ser més papista que el Papa (mai millor dit) sovint s’acaba passant de frenada. Aquí ha passat això. No hi ha cap país del nostre entorn, cap, ni la molt laica i republicana França, que hagi tingut una ocurrència similar. Ignorar que festes ben arrelades socialment han tingut un origen religiós malgrat avui formin més part de la cultura o la tradició popular que de la religiositat, és absurd. A més, per Nadal es fa vacances perquè és Nadal, no perquè sigui hivern. Potser els membres de la comissió del Consell Escolar de Catalunya proposant no celebren el Nadal i els seria igual que els seus fills fessin les vacances la segona quinzena de gener, però a la immensa majoria de catalanes i catalans no ens és igual. Som així d’estranys. Com els francesos quan parlen de les vacances de Noël, com els suecs quan ho fan de les Christmas Holidays, etc. Tot gent rara.

Em fa autèntic fàstic aquest interès constant en el temps per part d’alguns de voler canviar la nostra identitat sota l’excusa d’un suposat pensament políticament correcte i profundament, en realitat, anticatòlic. Es comença deixant de fer pessebres o cantar nadales a les escoles i s’acaba canviant el nom de les coses malgrat l’oposició de la majoria de la societat. És la manera perfecta per perdre la pròpia identitat i anar cap a no se sap on. Be, sí que se sap: cap al desastre com a país i com a societat. Tenim una cultura pròpia mil•lenària que beu de les fonts que beu. Això inclou des de la llengua fins a fer cagar el tió passant per la celebració del Nadal i per fer les festes de tota la vida. Si amaguem la nostra cultura, els nostres fets identificatius, identitaris, d’altres ens imposaran els seus, no falla. Ho podem comprovar de forma clara en el cas de Tots Sants. Els intents de treure la càrrega religiosa a la diada ha comportat la invasió dels Halloween, aquesta mena de carnaval macabre importat dels Estats Units, una invasió que cada any va a més.

Tampoc és excusa parlar del respecte als nouvinguts amb creences diferents. Ells ja saben a on arriben i, igual que nosaltres hem de respectar el que fan a casa seva, ells han de respectar el que fem a casa nostra. No venen a un erm cultural ni a un país pluricultural; aquí hi ha una cultura pròpia, d’arrel cristiana. No volem ser millors ni pitjors, som el que som. El que no podem fer és negar-ho o fer invents estranys per amagar-ho. Això no és ser laic, no és ser respectuós amb les altres religions, no és ser aconfessional o políticament correcte: senzillament, és ser burro.

Puigcercós sap que el conseller d'Indústria és d'ERC?

És el dubte que em va quedar després de veure'l davant els treballadors de Lear, megàfon en mà, dient que dimecres el seu grup farà preguntes a Montilla perquè "doni la cara" al Parlament. Es pot ser cínic però això és increíble! Puigcercós té un morro que se'l trepitja, sempre ha estat igual. Si considera que el seu govern tripartit s'amaga, el més amagat deu ser el conseller Huguet, que porta Indústria. Fins quan la gent es deixarà prendre el pèl per aquesta colla d'impresentables?

Aquest matí s'ha constituït la Unió Municipal, que ha de ser la veu de la gent d'UDC que estem els ajuntaments, a primera línia de front que dic jo. He intervingut defensant una proposta de resolució perquè la Generalitat crei un Pla Zapatero català. Si han de rebre tants diners amb el nou finançament, que ho notem els municipis, no? La clau d'aquest Pla és que els diners no siguin finalistes sinó que els ajuntaments ja som prou grandets per saber quines són les prioritats, no necessitem tuteles. El text, aprovat per assentiment, és aquest:

“El govern del nostre país i les forces polítiques que li donen suport van celebrar l’acord de finançament de Catalunya com un acord basat en l’Estatut i els principis d’equitat i solidaritat.

Des de Catalunya creiem que si en altres Comunitats Autònomes de l’Estat amb el nou Acord, es veuen amb l’entitat suficient per tirar endavant Fons Especials similars a l’Estatal, per finançar inversions locals, els alcaldes i regidors de la Unió Municipal hem d’exigir un fons català que no només es destini a inversions sinó que permeti finançar també despesa corrent que va lligada a competències que no són estrictament municipals.

Per exemple, si els ajuntaments cedeixen solars per ubicar centres educatius i han de finançar la despesa del manteniment d’aquests centres, caldria destinar recursos també des de la Generalitat que ajudin als ens locals.

Es per tot això abans esmentat que es proposa l’assignació de recursos d’un Fons Català de Inversions i Despesa Local que pugui assumir no tan sols les inversions sinó també el manteniment dels equipaments”.

El peatge de la mort, una vergonya

Si un impost hi ha avui a Catalunya que sigui injust, és el de successions i donacions. Que quan el cap de família mori, la dona i els fills s’hagin d’empebrar per rebre uns béns que ja han pagat sempre els impostos i tributs que els hi tocava, no deixa de ser altra cosa que un espoli que practica l’administració. No pot rebre altre nom.

Aquesta situació afecta principalment les classes mitjanes i baixes, que esgarrapen d’on poden per estalviar quatre duros i fer alguna inversió, les mateixes que els socialistes castiguen amb la puja de l’IVA i altres impostos. Les rendes altes ja s’espavilen amb empreses patrimonials i amb enginyeries financeres vàries. La injustícia de la situació s’ha agreujat quan l’impost es transfereix a les autonomies i la majoria apliquen grans bonificacions o simplement el deixen com a testimonial. Dono una dada aclaridora: una família (vídua i tres fills, un d’ells discapacitat) que hagi de rebre una herència del pare mor per la qual pagarà a Catalunya 7.000 euros, en pagarà només 922 a Andalusia, 111 a Madrid, 33 a València i 20 a Cantàbria. A Madrid i València governa el PP però a Andalusia i Cantàbria ho fa el PSOE. Costa d’entendre per tant que el PSC digui a catalunya que és insolidari eliminar l’import i en canvi a la resta de l’estat on governa no ho sigui. Més que costar d’entendre, fa riure.

I si els socialistes fan un paper ben galdós en aquest tema, els d’Esquerra, com sempre, tampoc es queden curts. Fa poques setmanes voten a Madrid a favor d’una proposta de CiU per eliminar l’impost de successions, amb florit discurs de Joan Ridao inclós sobre la injustícia, i després la setmana passada voten al Parlament en contra de l’eliminació. Són govern i oposició en un mateix partit, una mena de patètic 2x1 polític de fireta. De fet, Esquerra ha votat 9 vegades en contra de les propostes de CiU al Parlament per suprimir l’impost. 9 vegades!

Degut a la pressió política, i ara també popular, en el darrer debat de política general el tripartit va aprovar una resolució seva que van vendre que era per rebaixar l’impost quan el cert és que el text només parlava d’estudiar-ho. Qui ho va dir més clar que ningú en el debat i se li ha d’agrair, és el comunista Jordi Miralles en nom d’Impositiva perdó, Iniciativa per Catalunya: “aquest impost no s’eliminarà amb aquest govern”. Escoltat això, la resta és simple música per fer la realitat agradable a les orelles del contribuent i també, no ho oblidem, votant. Suposo que per aquesta raó el tripartit porta des de la passada legislatura enganyant tothom amb la promesa de modificació de l’impost, modificació que evidentment no s’ha produït. Bé, no només no s’ha rebaixat sinó que és l’únic impost, l’únic, que ha crescut en recaptació en temps de crisi. No paren de créixer els diners recaptats des de 2003, fins i tot en aquests moments malgrat la situació que pateixen la majoria de famílies catalanes.

Per si no hi havia prou claretat en la nul•la voluntat del tripartit a fer canvis per subsanar l’actual injustícia només cal mirar la votació de la setmana passada al Parlament. La proposta de CiU, força tèbia per intentar arribar a acords almenys amb PSC i ERC, plantejava una supressió parcial de l’impost bàsicament destinada a familiars directes primer i després esglaonada durant quatre anys. Ni així. PSC, Esquerra i Iniciativa no van voler ni sentir-ne a parlar, malgrat els intents dels republicans d’emmascarar el que fan amb propostes que no són res més que cortines de fum per amagar la realitat dels seus fets.

Avui, morir a Catalunya i a Extremadura té un càstig afegit dins l’estat espanyol, un càstig que suporten les famílies en forma d’impost, de peatge de la mor. L’autogovern hauria de servir per poder corregir situacions injustes com aquestes, que és el que fan a Andalusia, Madrid, València i la majoria de comunitats autònomes. Aquí, en canvi, alguns fan servir l’autogovern per penalitzar fiscalment els ciutadans. Una vergonya que la gent ha de saber valorar.

Infraestructures: ni pacte, ni nacional

Avui el tripartit signarà a bombo i platerets el que ha anomenat pacte nacional d’infraestructures. Una simple foto que busca només propaganda per un document buit de contingut que ni és pacte ni és nacional. Signar pactes nacionals sense el principal grup del Parlament de Catalunya és una frivolitat que augmenta si tampoc hi ha la principal patronal del país. Per no haver-hi pacte, no hi ha ni pacte a nivell dels tres partits del govern, només recordar el quart cinturó, obra de la que Montilla i Nadal diuen una cosa i Iniciativa una altra de ben diferent. Si no hi ha acord entre el propi govern sobre infraestructures bàsiques, no hi ha un finançament per aquestes infraestructures i no hi ha capacitat d’influència a Madrid quan el govern central ha de pagar la meitat del pla, no sé que tenim més enllà d’una foto.

I com sempre grans xifres: d’aquí al 2020 es garanteixen cent mil milions d’euros, diu Nadal. Mentida, dic jo. No es pot anar d’aquesta manera enganyant i prenent el pèl al personal que escolta de bona fe si no tenim execució. Veiem-ho. En aquest pla del tripartit, l’estat ha de pagar la meitat de les inversions. Doncs bé, resulta que la licitació d’obres per part de l’estat a Catalunya els nou primers mesos del 2009 ha caigut un 45%. Anem bé per arribar a la xifra promesa. Però espereu: la licitació d’obres per part de la Generalitat aquests primers nou mesos ha caigut un 53%!! Després diuen alguns que la inversió pública estimula l’economia. Estem arreglats! I una altra dada que té tela marinera també: aquest 2009 la Generalitat no haurà licitat ni l’1 % del que es preveu per fer carreteres en aquest magnífic pla fins al 2015. Tampoc és una dada a menystenir el fet que no hi hagi una priorització d’infraestructures a construir. El pla és només una llista de la compra sense ordenar, no fos cas que als senyors d’Iniciativa no els agradés la priorització que es fes i passés com en el pacte nacional d’educació, que en van quedar a fora per sectaris.

Si mirem una mica el que ha de caure de Madrid, veiem que el primer que cau és el paper del PSC allà. En el pacte resulta que es demana la gestió de l’aeroport del Prat i els diputats socialistes al Congrés estan cansats de votar-hi en contra per fer quedar bé el PSOE, que és del que es tracta. Posats a votar en contra, dimecres van votar en contra de desdoblar la Nacional 420 de Reus fins a l’Aragó, que a Catalunya demanen en el Pla que avui presenten. Així defensen el tema a Madrid. No oblidem tampoc que l’estat, el govern amic de Zapatero, no ha executat entre 2007 i 2009 projectes d’inversió inclosos en els pressupostos per valor de 1.057 milions d’euros, que aviat és dit. Catalunya hauria de rebre el 18,4% del que inverteix l’estat i rep en realitat només el 15,2. I si fem comparacions, que potser són odioses però a vegades també aclaridores, Andalusia ha de rebre el 17,7% i els rebrà. Tampoc és cap novetat, allà no els defensa el PSC, sort que tenen els andalusos amb els números a la mà.

I si parlem d’aquests pressupostos generals de l’estat del l’amic zapatero per l’any vinent, els de l’augment de l’iva i altres absurditats, veurem que les inversions a Catalunya baixen un 5,4% respecte a les escrites per enguany, que falten 661,7 milions d’euros en projectes pendents de determinar i comprovarem en la seva memòria que l’estat reconeix que no executarà 635 milions d’euros pendents del 2009. Això sí avui alguns es faran la foto, pronunciaran florits discursos que voldran ser de país i faran tota la comèdia que vulgueu i més. La realitat però és sempre més tossuda que les mentides i això alguns ho haurien de tenir en compte perquè els electors ja estan cansats que se’ls tracti com a babaus, especialitat del tripartit, tot sigui dit.

Mà dura contra el "festival" de mangants

Els corruptes i els estafadors són personatges que persegueixen les societats des que l’home camina sobre dues cames. Fa molt de mal, en temps de forta crisi, en temps que la gent perd la feina i a moltes famílies costa arribar a final de mes, veure el “festival” de mangants que alguns han muntat.

A casa nostra, el cas Millet ens ha deixat astorats, primer, per la significació simbòlica del lloc on s’h produit els fets i, segon, per la magnitud de la tragèdia. A més de la sang freda i la cara del principal protagonista, ens ha de preocupar –i molt!- la manera com han fallat tots els sistemes de control que haurien d’haver evitat la xorissada massiva i continuada en el temps de fons públics. També rebenta que el principal responsable dels fets circuli tranquil•lament pel carrer després d’autoinculpar-se i ni tan sols hagi declarat encara davant el jutge. Tela marinera!

I si a casa nostra el cas Millet és el que obre portades, a la resta de l’estat ho fa el cas Gurtel que afecta de ple al Partit Popular. Veurem fins a quin punt és un episodi de quatre pillets que han utilitzat el partit o si estem també davant d’un cas de finançament irregular de la formació política. De moment, sembla que els trets van per la primera opció. La corrupció política, malauradament, no és cap novetat a cap país però sempre reclama mesures immediates de cirurgia. Però immediates no vol dir no meditades. Tendim massa als judicis mediàtics paral•lels i a obviar les presumpcions d’innocència. Precisament, un dels problemes que hi ha en política és com restituir el càrrec a algú que, per exemple, s’ha vist obligat a dimitir per unes acusacions que en un judici es demostren falses. L’alcalde o diputat que ha hagut de plegar i resulta innocent, com torna? Ja no pot i és una injustícia que clama al cel. Com també ho són les constants i interessades filtracions que surten dels jutjats quan hi ha temes sota secret de sumari. Això és corrupció judicial però no es castiga mai ningú.

I tampoc no és cap exemple gratificant l’actuació clarament polititzada tot sovint de la fiscalia que, cal recordar, no és un òrgan judicial independent. El fiscal general de l’estat, el cap dels fiscals, el nomena el govern de torn i dins la fiscalia hi ha estructura jeràrquica, o sigui, que uns manen i els altres creuen, no són independents. I quan els que manen són del partit contrari dels encausats, les suspicàcies són inevitables.

Dit això però, és evident que en el cas Gurtel s’hauria d’haver aplicat ja fa alguns dies, com a mínim, la cirurgia. Ahir ho va fer la presidenta de Madrid sota el risc de perdre el càrrec atorgat pels electors si els diputats imputats fan el boig, un altre tema de reflexió política i jurídica. Però ara menys que mai es pot anar amb reaccions tèbies. La gent està fastiguejada i avorrida d’esmorzar, dinar i sopar escoltant o llegint quina és la darrera pilleria feta amb diners públics. Reclama mesures contundents i responsabilitat als partits. A uns, responsabilitat per actuar contra els ja més que presumptes corruptes i, a uns altres, responsabilitat per callar i ajudar a no crear més desafecció quan en el passat ben recent han tingut des de ministres a directors generals passant per responsables del partit llargues temporades a la presó per corrupció.

Com se sol dir, no hi ha un pam de net i acabi com acabi tot només hi ha una cosa clara del que passarà: un augment del desencís dels ciutadans cap a la política i cap a les institucions públiques del país. Mala peça al teler.

(Opinió emesa per Onda Rambla Girona el divendres 9-10-09)

Montilla, entre la tristesa i la vergonya aliena

He de reconèixer que la intervenció del president José Montilla en el debat de política general de dimarts al Parlament no em va deixar indiferent. Tampoc les respostes posteriors al cap de l’oposició. Vaig sentir tristesa pel país barrejada, a vegades, amb vergonya aliena. Tristesa per la falta de lideratge, per la falta de capacitat per generar confiança de Montilla i companyia. I vergonya aliena per la bilis contra el passat només per intentar amagar les ineptituds pròpies ni vergonya per una manera d’actuar d’un personatge que hauria de ser el president del país i només aspira a ser primer secretari del PSC i, sobretot, membre destacat del PSOE.

Dimarts, assegut al meu escó i escoltant-lo, intentava esbrinar què pensaria la gent que el seguia des de casa, els emprenedors que estan escanyats, els aturats que no veuen llum al final del túnel, les mestresses de casa... Era un moment, penso jo, en que calia veure que al timó hi ha un líder que exerceix com a tal. Com ha passat a França o Alemanya. Però el líder no hi era, a l’escó del president de la Generalitat. Ni en els del costat. La gent el que va escoltar va ser un discurs trist, avorrit, sectari en alguns moments, i que va descriure una realitat que el dia a dia desmenteix. No conec la Catalunya de la que va parlar Montilla. Deu ser la del cotxe oficial, la de l’apalancat, com es va dir. Tot va bé i és gràcies al govern que lidera. Faria riure si no fos tan greu. Ni un exemple del malament que ho passen moltes famílies i poques paraules adreçades als més desafavorits. El portaveu d’Iniciativa ho deia en el seu missatge interceptat al conseller saura i tenia tota la raó.

Però si el trist discurs va engrescar igual que veure un enterramorts fent la seva feina, la rèplica al cap de l’oposició va demostrar la seva alçada política o, millor dit, la seva manca d’alçada política. Artur Mas va fer un discurs valent oferint compromís al govern per portar a terme aquelles reformes estructurals que calen per ajudar a treure al país de la crisi. Es tracta de fer costat al govern a l’hora d’adoptar mesures que poden ser impopulars a un any de les eleccions. Jo no recordo cap oposició fent una oferta similar. La resposta de Montilla a la mà estesa de Mas va ser una escopinada a la cara. Ni se’l va escoltar. Ho va enllestir amb quatre collonades sobre en Rajoy, el neoliberalisme i que el govern ja fa tot el que ha de fer. Pobresa política i misèria intel•lectual. L’exemple més patètic de tot plegat és que Montilla es nega a tocar l’impost de successions –el peatge de la mort- a proposta de Mas però ha de fer marxa enrere mitja hora després quan li demana Puigcercós. No hi ha carta de navegar i, el que és pitjor, que no n’hi hagi no preocupa a ningú del tripartit.

Mas va demanar coratge a Montilla però aquest no coneix la paraula; no en va tenir ni per donar suport al seu conseller d’Economia quan va dir que en temps de crisi no es podia apujar impostos. Mas li va recordar que tots els diputats catalans junts a Madrid podrien evitar el disbarat que està a punt de perpetrar Zapatero. Montilla com si sentís ploure: va explicar clarament que el seu objectiu era continuar fent de “palmero” del PSOE i evitar que Rajoy arribés a la Moncloa. O sigui, defensar el PSOE al preu que sigui. El problema és que si el president de la Generalitat de Catalunya té aquesta prioritat, qui defensa mentrestant els interessos de Catalunya i la seva gent?


(Opinió emesa per Onda Rambla Girona el divendres 2-10-09)